Lost Landscapes Blog

Bruce McCandless II - NASA, 1984

S’acaba l’any 2009, i amb ell, l’Any Internacional de l’Astronomia. Avui presento una de les imatges relacionades amb el tema que tot i que de gran bellesa, també genera al públic que l’observa una sensació com d’angoixa… Veure una persona flotant lliure a l’espai, sense res que la uneixi a cap nau espacial, ens crea com una sensació d’inseguretat, d’anormalitat, fins i tot avui dia. La imatge va ser presa al febrer de l’any 1984, i apareix l’astronauta americà Bruce McCandless II provant un enginy autònom per a moure’s en l’ingravidesa anomenat EMU, que vindria a ser com una cadira amb uns mini-propulsors per a poder maniobrar sense haver d’estar físicament lligat a una nau, mentre els seus companys el fotografien des de la relativa seguretat de l’interior del transbordador espacial. Durant aquells anys es van realitzar varis experiments relacionats amb la mobilitat autònoma a l’espai, però es van considerar tant arriscats que la NASA va prohibir continuar les investigacions, i des de llavors els astronautes en els passejos espacials sempre van lligats físicament a alguna estructura. Tantmateix, ens queda per a la posteritat la imatge de Bruce, flotant sol a l’espai, desprotegit, totalment vulnerable, un prototipus d’imatge amb sensacions enfrontades.

Termina el año 2009, y con él, el Año Internacional de la Astronomía. Hoy presento una de las imágenes relacionadas con el tema que aunque de gran belleza, también genera en el público que la observa una sensación como de angustia… Ver una persona flotando libre en el espacio, sin nada que la una a ninguna nave espacial, nos crea como una sensación de inseguridad, de anormalidad, incluso hoy en día. La imagen fue tomada en febrero del año 1984, y aparece el astronauta americano Bruce McCandless II probando un ingenio autónomo para moverse en la ingravidez llamado EMU, que vendría a ser como una silla con unos mini-propulsores pada poder maniobrar sin tener que estar físicamente atado a una nave, mientras sus compañeros lo fotografiaban desde la relativa seguridad del interior del transbordador espacial. En aquellos años se realizaron varios experimentos relacionados con la movilidad autónoma en el espacio, pero se consideraron tan arriesgados que la NASA prohibió continuar las investigaciones, y desde entonces los astronautas en los paseos espaciales siempre van atados físicamente en alguna estructura. Sin embargo, nos queda para la posteridad la imagen de Bruce, flotando solo en el espacio, desprotegido, totalmente vulnerable, un prototipo de imagen con sensaciones enfrontadas.

Passejant per la Pletera, L'Estartit - Paseando por la Pletera, l'Estartit

Quina diferència amb el pic de l’estiu! Al setembre la platja de l’Estartit esdevé solitària i relaxant, lluny del soroll i del moviment de l’agost, i convertint-se en un lloc ideal per passejar i relaxar-se quan cau el sol.

Qué diferencia con el pico del verano! En septiembre la playa de l’Estartit se convierte en solitaria y relajante, lejos del ruido y del movimiento de agosto, y convirtiéndose en un lugar ideal para pasear i relajarse cuando cae el sol.

Potència viva - Maria i Indar a la Platja de l'Estartit

Els cotxes actuals en munten 90,110,150 o fins i tot 200, en una demostració de tecnologia humana. Tantmateix, veient-ne un tensant els músculs hom entén per què a la unitat de potència se l’anomena “cavall”.

Los coches actuales montan 90,110,150 o incluso 200, en una demostración de tecnología humana. Sin embargo, viendo uno tensando los músculos uno entiende por qué a la unidad de potencia se le llama “caballo”.

Somriure pur - Sonrisa pura

Aquests últims dies he pogut comprovar que fotografiar nens petits és com anar de safari. El seu comportament és imprevisible, les seves expressions sovint no tenen res a veure amb el context… tot és diferent. Has d’estar ben alerta, talment com si estiguéssis al Serengeti! Amb una dificultat afegida… amb somriures com aquests és difícil concentrar-se i no quedar-te badant mirant-la!

Estos últimos días he podido comprobar que fotografiar niños pequeños es como ir de safari. Su comportamiento es imprevisible, sus expresiones muchas veces no tienen nada que ver con el contexto… todo es diferente. Tienes que estar bien alerta, como si estuvieras en el Serengeti! Con una dificultad añadida… con sonrisas como éstas es difícil concentrarse y no quedarte embobado mirándola!

Arthur Sasse/AFP-Getty Images

Albert Einstein ha sigut una de les ments més privilegiades de la història. Va ser capaç de revolucionar la física capgirant les teories que regien l’Univers amb la seva Teoria de la Relativitat General. A més, va descobrir altres fenòmens que ens han canviat la vida quotidiana, com l’efecte fotoelèctric, pel qual funcionen les cèl·lules fotovoltaiques, i pel qual va rebre el premi Nobel de física.

Albert Einstein ha sido una de las mentes más privilegiadas de la historia. Fue capaz de revolucionar la física moviendo de raíz las teorías que regían el Universo con su Teoría de la Relatividad General. Además, descubrió otros fenómenos que nos han cambiado la vida cotidiana, como el efecto fotoeléctrico, por el que funcionan las células fotovoltaicas, y por el cual recibió el premio Nobel de física.

Tantmateix, Einstein ha passat a la història també com el prototipus de geni peculiar, per no dir boig. La fotografia que més va contribuïr a aquesta imatge va ser presa per Arthur Sasse, el dia del 72è aniversari d’Einstein. Aquest desitjava tenir una festa en pau, però la premsa l’assetjava al campus de la universitat de Princeton. Sasse demanà al geni un somriure, i aquest, exasperat, el va obsequiar amb un llangot. El fotògraf no va perdre l’oportunitat de disparar, i així es creava un dels retrats més famosos de tots els temps i, a més, es canviava la forma amb que el món veia a Einstein.

Sin embargo, Einstein ha pasado a la historia también como el prototipo de genio peculiar, por no decir loco. La fotografía que más contribuyó a ésta imagen fue tomada por Arthur Sasse, el dia del 72º cumpleaños de Einstein. Éste deseaba tener una fiesta en paz, pero la prensa lo asediaba en el campus de la universidad de Princeton. Sasse pidió al genio una sonrisa, y éste, exasperado, lo obsequió sacándole la lengua. El fotógrafo no perdió la oportunidad de disparar, y así se creaba uno de los retratos más famosos de todos los tiempos, y además, se cambiaba la forma con la que el mundo veía a Einstein.

Migrant Mother - Dorothea Lange

Es diu Florence Thompson, de 32 anys, casada, i té set fills per alimentar. Una càrrega molt feixuga en el moment en què està presa aquesta imatge, la Gran Depressió americana, que va seguir al famós crack del 29. Un lloc de treball era un bé preuat en aquell temps, i Florence va viatjar amb la seva família a Nipomo, Califòrnia, per a participar com a jornalers a la collita del pèsol. Tantmateix, aquell març de 1936 la collita va ser escassa, i la feina inexistent. Una fotògrafa empleada per la Farm Security Administration per a documentar l’estat de l’Amèrica més rural per a establir el New Deal econòmic de Franklin D. Roosevelt passejava pels camps improvitzats muntats per acollir la gran quantitat de gent que acudia a aquelles terres i no trobava feina, quan es es va acostar a Florence, amb els seus fills sota una lona com a refugi.

Se llama Florence Thompson, de 32 años, casada, y tiene siete hijos para alimentar. Una carga muy pesada en el momento en que está tomada esta imagen, la Gran Depresión americana, que siguió al famoso crack del 29. Un lugar de trabajo era un bien preciado en aquel tiempo, y Florence viajó con su família a Nipomo, California, para participar como jornaleros en la cosecha del guisante. Sin embargo, aquel marzo de 1936 la cosecha fue escasa, y el trabajo inexistente. Una fotógrafa empleada por la Farm Security Administration para documentar el estado de la América más rural para establecer el New Deal económico de Franklin D. Roosevelt paseaba por los campos improvisados montados para acojer la gran cantidad de gente que acudía a aquellas tierras y no encontraba trabajo, cuando se acercó a Florence, con sus dos hijos bajo una lona como refugio.

Des de que es va publicar, aquesta imatge va generar una gran quantitat de reaccions. Multitud de frases han intentat resumir el que hom pot veure en aquesta colpidora fotografia: “Una madonna renaixentista, la mare de Déu amb el nen Jesús”, “la dignitat i decència amb què una dona fa front a la pobresa”, “la simplicitat, el mutisme del llenguatge”. Certament és un dels retrats que personalment m’ha deixat més parat, quedant atrapat en l’expressió d’aquesta dona, del sofriment per no trobar un futur. La situació econòmica actual fa que una imatge presa fa més de setanta anys agafi una conmovedora actualitat.

Desde que se publicó, esta imagen generó una gran cantidad de reacciones. Multitud de frases han intentado resumir lo que se puede ver en esta fotografía: “Una madonna renacentista, la madre de Dios con el niño Jesús”, “la dignidad y decencia con la que una mujer hace frente a la pobreza”, “la simplicidad, el mutismo del lenguaje”. Ciertamente es uno de los retratos que personalmente me han dejado más parado, quedando atrapado en la expresión de esta mujer, del sufrimiento por no encontrar un futuro. La situación económica actual hace que una imagen tomada hace más de setenta años sea de conmovedora actualidad.

Font/Fuente: Photographic Icons Vol 2, Ed. Taschen.

La fotografia que il·lustra aquest post és la portada del disc dels Beatles “Abbey Road”, i una de les més conegudes del grup de Liverpool. El disc en un principi s’anava a dir “Everest”, però finalment el grup va canviar d’opinió i va decidir posar-li el nom del carrer on estava l’estudi on grabaven les seves composicions.
La imatge va ser presa pel fotògraf Iain Macmillan, que va ser presentat a John Lennon per la seva companya Yoko Ono. Dos dies abans de la sessió, Paul McCartney va proporcionar a Macmillan un esquema amb la idea que el grup havia pensat. Finalment, el 8 d’agost de 1969, el fotògraf es va enfilar a una escala enmig d’Abbey Road i va disparar 6 fotografies a les 11:30 del matí. Un policia regulava el trànsit per a poder disparar la portada. La fotografia escollida va ser la número 5, la resta es van descartar per diversos motius, per exemple, en la primera fotografia un cotxe fa marxa enrera de la porta dels estudis (davant del VW beetle blanc), McCartney i Harrisson estaven a mig pas, i el mateix Paul McCartney anava amb xancletes!. Les altres es van descartar o bé perquè els components no estaven centrats, o bé perquè hi havia massa trànsit, o perquè els membres no estaven realitzant el pas.

La fotografía que ilustra éste post es la portada del disco de los Beatles “Abbey Road”, y una de las más conocidas del grupo de Liverpool. El disco se iba a llamar “Everest” en un principio, pero finalmente el grupo cambió de opinión y decidió ponerle el nombre de la calle donde estaba el estudio donde grababan sus composiciones.
La imagen fue tomada por el fotógrafo Iain Macmillan, que fue presentado a John Lennon por su compañera Yoko Ono. Dos días antes de la sesión, Paul McCartney proporcionó a Macmillan un esquema con la idea que el grupo había pensado. Finalmente, el 8 de agosto de 1969, el fotógrafo se encaramó a una escalera en medio de Abbey Road, y disparó 6 fotografías a las 11:30 de la mañana. Un policía regulaba el tráfico para poder disparar la portada. La fotografía elegida fue la número 5, el resto se descartaron por diversos motivos, por ejemplo, en la primera un coche hace marcha atrás en la puerta de los estudios (delante el VW beetle blanco), McCartney y Harrison estaban a medio paso, y el mismo Paul McCartney iba en chanclas!. Las otras se descartaron o bien porque los componentes no estaban centrados, o bien porque había demasiado tráfico, o porque los miembros no estaban realizando el paso.

Curiositats:
El Volkswagen Beetle blanc que hi ha aparcat a la vorera esquerra està davant dels estudis de gravació. No pertany a ningú del grup ni de l’entorn dels Beatles, i de fet, el policia el va intentar treure d’allà sense èxit. Tantmateix, es va convertir en una icona, i durant els anys següents li van robar la matrícula vàries vegades. Finalment, l’any 1986 va ser subhastat per 23000$ i actualment forma part de l’exhibició del museu Volkswagen a Wolfsburg, Alemanya.
L’home que apareix a la vorera dreta, darrera el cap de John Lennon (de blanc) és Paul Cole, un turista americà mort ara fa just un any, que no se’n va adonar que havia aparegut a la foto fins que es va publicar l’àlbum.
El pas de zebra s’ha mantingut com un lloc de culte per a tots els Beatlemaníacs del món, i fins i tot els estudis Abbey Road, que encara existeixen, tenen una webcam en viu d’aquesta cantonada.

Curiosidades:
El Volkswagen Beetle blanco que está aparcado en la acera izquierda está delante de los estudios de grabación. No pertenece a nadie del grupo ni del entorno de los Beatles, y de hecho, el policía lo intentó sacar de allí sin éxito. Sin embargo, se convirtió en un icono, y durante los años siguientes le robaron la matrícula varias veces. Finalmente, en 1986 se subhastó por 23000$ y actualmente forma parte de la exhibición del museo Volkswagen en Wolfsburg, Alemania.
El hombre que aparece en la acera derecha, detrás de la cabeza de John Lennon (de blanco) es Paul Cole, un turista americano muerto ahora hace justo un año, que no se enteró que había aparecido en la foto hasta que se publicó el álbum.
El paso de cebra se ha mantenido como un lugar de culto para todos los Beatlemaníacos del mundo, y hasta los estudios Abbey Road, que aún existen, tienen una webcam en vivo de ésta esquina.

Posarem una nova banda sonora a aquest article / Pondremos una nueva banda sonora a éste artículo.

Le Basier de l'Hôtel de Ville, Paris

“París és un teatre en el qual es paga el seient amb el temps perdut. Jo em planto allà amb la meva càmera i espero”.

Són paraules de Robert Doisneau, un dels fotògrafs francesos més coneguts. L’any 1950, la revista Life va encarregar a l’agència Rapho, a la qual pertanyia Doisneau, una sèrie de reportatges sobre la vida quotidiana del París de postguerra. Dins d’aquella sèrie, s’incloia el reportatge Basiers, on Doisneau retratava moments íntims “pescats” pels carrers de París. Algunes fotografies de la sèrie eren posades en escena, tantmateix la més coneguda, que il·lustra aquest post, va ser presa des de la terrassa del cafè Rivoli, amb l’Ajuntament de París (Hôtel de Ville), de fons. Aquesta fotografia es va convertir en una icona de París, juntament amb d’altres imatges de grans artistes de la fotografia com Willy Ronis, Brassaï i Cartier-Bresson. Una de les definicions més conegudes de l’estil de Doisneau és la que va crear ell mateix: “jo sóc un pescador d’imatges”, a diferència dels “caçadors d’imatges”. Trobava les escenes en la quotidianitat, en les anècdotes del dia a dia. Les seves imatges sovint tenen tocs d’humor, però també de tendresa, d’espontaneïtat.

“París es un teatro donde se paga el asiento con el tiempo perdido. Yo me planto con mi cámara y espero”.

Son palabras de Robert Doisneau, uno de los fotógrafos franceses más conocidos. En el año 1950, la revista Life encargó a la agencia Rapho, donde pertenecía Doisneau, una serie de reportages sobre la vida cotidiana del París de posguerra. Dentro de aquella serie, se incluyó el reportaje Basiers, donde Doisneau retrataba momentos íntimos “pescados” por las calles de París. Algunas fotografías de la serie eran puestas en escena, sin embargo la más conocida, que ilustra éste post, fue tomada desde la terraza del café Rivoli, con el Ayuntamiento de París (Hôtel de Ville), de fondo. Ésta fotografía se convirtió en un icono de París, junto con otras imágenes de grandes artistas de la fotografía como Willy Ronis, Brassaï y Cartier-Bresson. Una de las definiciones más conocidas del estilo de Doisneau es la que creó él mismo: “yo soy un pescador de imágenes”, a diferencia de los “cazadores de imágenes”. Encontraba las escenas en la cotidianidad, en las anécdotas del día a día. Sus imágenes muchas veces tienen toques de humor, pero también de ternura, de espontaneïdad.

Com moltes grans fotografies, la polèmica també ha envoltat aquesta obra. Emparant-se en una llei francesa molt restrictiva sobre la protecció de la pròpia imatge, una parella francesa va denunciar el 1992 a Doisneau, reclamant-li una suma milionària pels beneficis obtinguts per la reproducció d’aquesta fotografia, de la que ells deien ser-ne els protagonistes. La llei no donava gaires oportunitats a Doisneau de defensar-se, i ell va recórrer a una opció difícil: va anunciar que es tractava d’una escena preparada per dos actors. El jutge va donar la raó al fotògraf, ja que no es podia demostrar la identitat de unes persones que apareixien en una foto presa 42 anys enrera. Tantmateix, es va desfermar la polèmica. És un posat? És una fotografia espontània però Doisneau va haver de dir el contrari per evitar una llei molt estricte i la cobdícia d’una parella? La mort del fotògraf l’any 1994 va abocar un teló de misteri sobre “Le Basier”, que encara no s’ha resolt.

Como muchas grandes fotografías, la polémica también ha rodeado ésta obra. Amparándose en una ley francesa muy restrictiva sobre la protección de la propia imagen, una pareja francesa denunció en 1992 a Doisneau, reclamándole una suma millonaria por los beneficios obtenidos por la reproducción de ésta fotografía, de la que ellos decían ser los protagonistas. La ley no daba muchas oportunidades a Doisneau de defenderse, y él recurrió a una opción difícil: anunció que se trataba de una escena preparada por dos actores. El juez dió la razón al fotógrafo, ya que no se podía demostrar la identidad de unas personas que aparecían en una foto tomada 42 años atrás. Sin embargo, se desató la polémica. Es un posado? Es una fotografía espontánea pero Doisneau tuvo que decir lo contrario para evitar una ley muy estricta y la codicia de una pareja? La muerte del fotógrafo el año 1994 derramó un telón de misterio sobre “Le Basier”, que aún no se ha resuelto.

Fonts / Fuentes:

Revista Eureka
Blog Fotomaf
Wikipedia

Les edats de Eniko

Interessantíssim exercici de la revista Vogue, realitzat només a base de maquillatge i efectes de llum en un estudi, sense cap retoc digital. Eniko, una model d’edat semblant a la de la segona fotografia, ens apareix des dels 10 anys fins als 60!.

Interesantísimo ejercicio de la revista Vogue, realizado a base de maquillaje y efectos de luz en un estudio, sin ningún retoque digital. Eniko, una model de edad parecida a la de la segona fotografía, nos aparece desde los 10 años hasta los 60!.

Jo mateix a la platja / Yo mismo en la playa - Anna Server

Una imatge espontània de mi mateix que va prendre l’Anna, que m’ha fet molta gràcia!

Una imagen espontánea de mi mismo que tomó Anna, que me ha hecho mucha gracia!