En castellano
Kevin Carter és l’exemple de com una fotografia pot condicionar-te la vida. Nascut a Sudàfrica al 1960, va començar la seva carrera fotoperiodística l’any 1984, cobrint els conflictes de les ciutats perifèriques de Johannesburg, com Soweto, on cada dia es produïen enfrontaments violents entre joves negres amb l’únic avantatge del seu gran nombre contra la policia en ple apartheid, amb el resultat de centenars de morts i milers d’empresonats. Kevin era allà, enmig de l’acció, jugant-se la pell per a aconseguir les fotografies que mostressin la realitat més crua, per a intentar sensibilitzar el món. Irònicament, va ser amb l’arribada de la democràcia al 1990 quan els conflictes es van agreujar, i indrets com Soweto o Tokoza cremaven en una espiral de violència entre comunitats negres, animades pels blancs. Kevin anava cada dia a aquests indrets, juntament amb els seus amics Ken Oosterbroek, Greg Marinovich i João Silva, amb qui va fundar l’anomenat Bang-bang Club, fent fotos colpidores i exposant-se a perills extraordinaris.
L’any 1993 es va prendre unes vacances i marxà a Sudan, on va cobrir la crisi de fam al país. Allà va realitzar la fotografia més important de la seva vida, i una de les més famoses dels últims anys.

(c) The New York Times - Kevin Carter
En ella es pot veure com una nena sudanesa, de camí cap a un camp d’alimentació, cau desfallida i es recolza al terra, mentre un voltor se la mira des de certa distància, com esperant el seu destí. El diari The New York Times va publicar la foto el 26 de març del 1993, i de seguida va recórrer el món.
“Vas ajudar la nena?” Aquesta pregunta va ser formulada mil i una vegades a Kevin Carter. De fet, ell mateix va reconèixer que va esperar fins a vint minuts que el voltor s’acostés més a la nena o obrís les ales. Més tard, segons relata, la nena es va poder aixecar i continuar el seu camí. Aquesta pregunta va motivar la seva vida des de llavors. Els únics que no li van fer van ser els seus amics del Bang-Bang Club. I és que aconseguir la foto més impactant possible, la que remogués més ànimes a tot el món, era el seu objectiu, l’objectiu d’un fotoperiodista que vol canviar el món.
L’abril del 1994, Kevin Carter rep una trucada des de Nova York, li acaven d’otorgar el Premi Pulitzer, el més important del periodisme mundial. Sis dies després, Ken Oosterbroek mor tirotejat a Tokoza, prop de Johannesburg. La vida de Kevin s’enfonsa, la seva armadura moral que l’havia aïllat de tots els conflictes on havia participat s’esquerda per totes bandes, i Kevin cau en una profunda depressió. Les seves paraules al rebre el premi Pulitzer són colpidores:
“És la foto més important de la meva carrera, però no estic orgullós d’ella, no vull ni veure-la, la odio. Encara estic penedit per no haver ajudat a la nena”
El 27 de juliol de 1994, Kevin Carter aparca el seu cotxe prop d’un riu del seu poble, connecta el tub d’escapament a l’interior de l’habitacle i mor intoxicat per monòxid de carboni, turmentat per els seus dubtes i malsons.
Font: article a elpais.com , wikipedia