Archive for the ‘Fotoperiodisme’ Category

Immigrants

Monday, February 9th, 2009

imil1

imil2

imil3

imil4

El drama de la immigració il·legal és un dels temes ja oblidats, per la seva recurrència en els mitjans de comunicació, i la seva difícil sol·lució. Tantmateix, les escenes en llocs com les illes Canàries o Malta es repeteixen dia a dia. Commovedor  reportatge a The Big Picture.

El drama de la inmigración ilegal es uno de los temas ya olvidados, por su recurrencia en los medios de comunicación, y su difícil solución. Sin embargo, las escenas en lugares como las islas Canarias o Malta se repiten día a día. Convomedor reportaje en The Big Picture.

Le Basier de l’Hotel de Ville

Tuesday, February 3rd, 2009

Posarem una nova banda sonora a aquest article / Pondremos una nueva banda sonora a éste artículo.


Le Basier de l'Hôtel de Ville, Paris

Le Basier de l'Hôtel de Ville, Paris

“París és un teatre en el qual es paga el seient amb el temps perdut. Jo em planto allà amb la meva càmera i espero”.

Són paraules de Robert Doisneau, un dels fotògrafs francesos més coneguts. L’any 1950, la revista Life va encarregar a l’agència Rapho, a la qual pertanyia Doisneau, una sèrie de reportatges sobre la vida quotidiana del París de postguerra. Dins d’aquella sèrie, s’incloia el reportatge Basiers, on Doisneau retratava moments íntims “pescats” pels carrers de París. Algunes fotografies de la sèrie eren posades en escena, tantmateix la més coneguda, que il·lustra aquest post, va ser presa des de la terrassa del cafè Rivoli, amb l’Ajuntament de París (Hôtel de Ville), de fons. Aquesta fotografia es va convertir en una icona de París, juntament amb d’altres imatges de grans artistes de la fotografia com Willy Ronis, Brassaï i Cartier-Bresson. Una de les definicions més conegudes de l’estil de Doisneau és la que va crear ell mateix: “jo sóc un pescador d’imatges”, a diferència dels “caçadors d’imatges”. Trobava les escenes en la quotidianitat, en les anècdotes del dia a dia. Les seves imatges sovint tenen tocs d’humor, però també de tendresa, d’espontaneïtat.

“París es un teatro donde se paga el asiento con el tiempo perdido. Yo me planto con mi cámara y espero”.

Son palabras de Robert Doisneau, uno de los fotógrafos franceses más conocidos. En el año 1950, la revista Life encargó a la agencia Rapho, donde pertenecía Doisneau, una serie de reportages sobre la vida cotidiana del París de posguerra. Dentro de aquella serie, se incluyó el reportaje Basiers, donde Doisneau retrataba momentos íntimos “pescados” por las calles de París. Algunas fotografías de la serie eran puestas en escena, sin embargo la más conocida, que ilustra éste post, fue tomada desde la terraza del café Rivoli, con el Ayuntamiento de París (Hôtel de Ville), de fondo. Ésta fotografía se convirtió en un icono de París, junto con otras imágenes de grandes artistas de la fotografía como Willy Ronis, Brassaï y Cartier-Bresson. Una de las definiciones más conocidas del estilo de Doisneau es la que creó él mismo: “yo soy un pescador de imágenes”, a diferencia de los “cazadores de imágenes”. Encontraba las escenas en la cotidianidad, en las anécdotas del día a día. Sus imágenes muchas veces tienen toques de humor, pero también de ternura, de espontaneïdad.

Com moltes grans fotografies, la polèmica també ha envoltat aquesta obra. Emparant-se en una llei francesa molt restrictiva sobre la protecció de la pròpia imatge, una parella francesa va denunciar el 1992 a Doisneau, reclamant-li una suma milionària pels beneficis obtinguts per la reproducció d’aquesta fotografia, de la que ells deien ser-ne els protagonistes. La llei no donava gaires oportunitats a Doisneau de defensar-se, i ell va recórrer a una opció difícil: va anunciar que es tractava d’una escena preparada per dos actors. El jutge va donar la raó al fotògraf, ja que no es podia demostrar la identitat de unes persones que apareixien en una foto presa 42 anys enrera. Tantmateix, es va desfermar la polèmica. És un posat? És una fotografia espontània però Doisneau va haver de dir el contrari per evitar una llei molt estricte i la cobdícia d’una parella? La mort del fotògraf l’any 1994 va abocar un teló de misteri sobre “Le Basier”, que encara no s’ha resolt.

Como muchas grandes fotografías, la polémica también ha rodeado ésta obra. Amparándose en una ley francesa muy restrictiva sobre la protección de la propia imagen, una pareja francesa denunció en 1992 a Doisneau, reclamándole una suma millonaria por los beneficios obtenidos por la reproducción de ésta fotografía, de la que ellos decían ser los protagonistas. La ley no daba muchas oportunidades a Doisneau de defenderse, y él recurrió a una opción difícil: anunció que se trataba de una escena preparada por dos actores. El juez dió la razón al fotógrafo, ya que no se podía demostrar la identidad de unas personas que aparecían en una foto tomada 42 años atrás. Sin embargo, se desató la polémica. Es un posado? Es una fotografía espontánea pero Doisneau tuvo que decir lo contrario para evitar una ley muy estricta y la codicia de una pareja? La muerte del fotógrafo el año 1994 derramó un telón de misterio sobre “Le Basier”, que aún no se ha resuelto.

Fonts / Fuentes:

Revista Eureka
Blog Fotomaf
Wikipedia

Hope

Tuesday, January 27th, 2009

Una banda sonora ben animada per aquest post / Una banda sonora bien animada para éste post:


"HOPE" - Shepard Fairey

La imatge que il·lustra aquest post és una de les més conegudes del president dels Estats Units Barack Obama, usada durant la seva campanya a la Casa Blanca. Està realitzada amb la tècnica de “stencil”, i el seu autor és el dissenyador gràfic Shepard Fairey . Fairey, que ja havia realitzat diferents formes de “street art” en contra del llavors president George W. Bush, discutia a finals d’octubre de 2007 amb el publicista Yosi Sergant sobre la naixent campanya de Barack Obama. Sergant va suggerir a Fairey que creés un póster sobre Obama, i va demanar permís a l’equip de campanya, que el va donar just unes setmanes abans del “Super Dimarts” (dia principal de les eleccions primàries demòcrates, que recordem enfrontaven Hillary Clinton i Barack Obama). Fairey va dissenyar el póster en només un dia, fent servir una foto de l’agència Associated Press, presa al 2006 per Mannie Garcia.

La imagen que ilustra este post es una de las más conocidas del presidente de los Estados Unidos Barack Obama, usada durante su campaña a la Casa Blanca. Está realizada con la técnica del “stencil”, y su autor es el diseñador gráfico Shepard Fairey. Fairey, que ya había realizado distintas formas de “street art” en contra del entonces presidente George W. Bush, discutía a finales de octubre de 2007 con el publicista Yosi Sergant sobre la naciente campaña de Barack Obama. Sergant sugirió a Fairey que crease un póster sobre Obama, y pidió permiso al equipo de campaña, que lo dio justo unas semanas antes del “Super Martes” (día principal de las elecciones primarias demócratas, que recordemos enfrontaban Hillary Clinton y Barack Obama). Fairey diseñó el póster en sólo un día, usando una foto de la agencia Associated Press, tomada en 2006 por Mannie Garcia.

El póster ràpidament es va convertir en una icona, i tot i que la il·lustració original contenia la paraula “Progress” i la signatura de Fairey dins el logo de campanya d’Obama (la O amb les barres), es va acordar substituïr la paraula per “Hope” i eliminar la signatura. Es van imprimir més de 200.000 pósters i 500.000 adhesius amb la imatge de Fairey. El 7 de juny de 2009, la National Portrait Gallery de la Smithsonian Institution va comprar el collage original de Fairey, exposant-lo a partir de la presa de possessió d’Obama. El fet és rellevant, ja que normalment aquesta institució exposa els retrats un cop els presidents acaben el mandat, no quan el comencen. Sembla que tot en Obama és històric.

El póster rápidamente se convirtió en un icono, y aunque la ilustración original contenía la palabra “Progress” y la firma de Fairey dentro del logo de campaña de Obama (la O con las barras), se acordó substituir la palabra por “Hope”, y eliminar la firma. Se imprimieron más de 200.000 pósters i 500.000 adhesivos con la imagen de Fairey. El 7 de junio de 2009, la National Portrait Gallery de la Smithsonian Institution compró el collage original de Fairey, exponiéndolo a partir de la toma de posesión de Obama. El hecho es relevante, ya que normalmente ésta institución expone los retratos una vez los presidentes acaban el mandato, no cuando lo empiezan. Parece que todo en Obama es histórico.


Per jugar una mica, Obamicon me és una web que, mitjançant una foto, o prenent-la amb la webcam directament, permet realitzar un póster tipus “Hope” de manera senzilla, i podent ajustar els tres colors. La veritat és que és divertit, i els resultats són bons.

Para jugar un poco, Obamicon me es una web que, mediante una foto o tomándola con la webcam directamente, permite realizar un póster tipo “Hope” de manera fácil, y con la posibilidad de ajustar los tres colores. La verdad es que es divertido, y los resultados son buenos.

Aquí podeu veure el póster que faré servir en la meva pròxima candidatura a…. president d’escala?? / Aquí podéis ver el póster que usaré en mi próxima candidatura a…. presidente de la comunidad??


“Muerte de un miliciano”

Monday, January 26th, 2009
"Death of a loyalist soldier, 1936" - Robert Capa

"Death of a loyalist soldier, 1936" - Robert Capa

La fotografia anomenada “Mort d’un milicià”, o originàriament “Death of a loyalist soldier, 1936″, és la imatge més coneguda del fotògraf hongarès Robert Capa (juntament amb les “magnífiques onze” del Dia-D, que vaig explicar en aquest post). Considerada la millor fotografia del periodisme de guerra de tots els temps, també ha tingut els seus detractors, qualificant-la de “muntatge”, “frau” o “actuació teatral”. Anem a veure una mica el context històric d’aquesta instantània:

La fotografía llamada “Muerte de un miliciano”, o originariamente “Death of a loyalist soldier, 1936″, es la imagen más conocida del fotógrafo húngaro Robert Capa (junto con las “magníficas once” del Día – D, que expliqué en éste post). Considerada la mejor fotografía del periodisma de guerra de todos los tiempos, también ha tenido sus detractores, calificándola de “montaje”, “fraude” o “actuación teatral”. Vamos a recordar el contexto histórico de dicha instantánea:

La foto retrata el moment just que un milicià anarquista cau ferit de mort per una bala procedent del bàndol nacional que impacta al seu cap. Aquest fet va tenir lloc el 5 de setembre de 1936, al paratge anomenat “Cerro Murciano”, dins la provincia de Córdoba. Aquest combatent va romandre en l’anonimat durant 60 anys, fins que una investigació al 1996 va donar-li una identitat: Federico Borrell García, nascut a Alcoi, i que en aquell moment tenia 25 anys.

La foto retrata el moment justo que un miliciano anarquista cae herido de muerte por la bala procedente del bando nacional que impacta en su cabeza. Éste hecho tuvo lugar el 5 de septiembre de 1936, en el paraje llamado “Cerro Murciano”, en la província de Córdoba. Éste combatiente quedó en el anonimato durante 60 años, hasta que una investigación en 1996 le dio una identidad: Federico Borrell García, nacido en Alcoi, y que en aquel momento tenía 25 años.

La controvèrsia / La controversia:

Robert Capa, 1936

Robert Capa, 1936

El fotògraf i crític de fotografia italià Luca Pagni és un dels defensors de la teoria que la foto de Capa és un muntatge. Segons les seves investigacions, aquell dia la única activitat bèl·lica es va produïr a la nit, i durant el matí es van realitzar maniobres i pràctiques per tal de que Capa pogués fotografiar els milicians lleials a la República. Pagni cita testimonis que relaten com, efectivament, Borrell va morir aquell 5 de setembre, però més tard, durant la batalla de la nit. Defensant la teoria del muntatge s’han rodat alguns documentals, l’últim presentat l’any passat, anomenat “La sombra del iceberg”, d’Hugo Doménech i Raúl M. Riebenbahuer.
Oposant-se a la teoria del muntatge hi ha l’agència Magnum, i el biògraf de Capa, Richard Whelan. Aquest i altres autors van realitzar també varis treballs, presentant aquesta reconstrucció dels fets: aquell dia, l’activitat bèlica era baixa, per la qual cosa Capa va sortir amb un grup de milicians a realitzar fotografies d’assalts simulats i posats davant la càmera. Alguns suggereixen que Borrell estava posant per a Capa just en el moment que una bala el va matar, i per això Capa va poder captar just el moment de la caiguda. De fet, Capa mai parlava d’aquesta foto, tot i ser la seva més famosa, fins i tot portada de la revista Life, ja que Capa es sentia culpable de la mort del jove.
Fins i tot Whelan va presentar la fotografía al Capità Robert L. Franks, cap d’homicidis de la Policia de Memphis, i escultor i fotògraf amb talent. Franks va realitzar un profund anàlisi de la fotografia, i va arribar a la conclusió que una persona viva no podria simular la caiguda de Borrell a la fotografia. Un dels exemples que corroboren aquest fet és la seva mà esquerra. Aquesta mà, si us fixeu clicant a la fotografia i ampliant-la, sobresurt per sota la cuixa esquerra, i apareix tancada. Una persona viva caient enrera i fotografiada en aquest moment, instants abans de tocar el terra, extendria la mà per parar el cop, aquest és un acte reflex molt difícil d’eliminar, provant segons Franks que el milicià ja era mort.

El fotógrafo y crítico de fotografía italiano Luca Pagni es uno de los defensores de la teoría que la foto de Capa es un montaje. Según sus investigaciones, aquel día la única actividad bélica se produjo de noche, y durante la mañana se realizaron maniobras y prácticas para que Capa pudiera fotografiar los milicianos leales a la República. Pagni cita testigos que relata como, efectivamente, Borrell murió aquel 5 de septiembre, pero más tarde, durante la batalla de la noche. Defendiendo la teoría del montaje se han rodado algunos documentales, el último presentado el año pasado, llamado “La sombra del iceberg”, de Hugo Doménech y Raúl M. Riebenbahuer.
Oponiéndose a la teoría del montaje hay la agencia Magnum, y el biógrafo de Capa, Richard Whelan. Éste y otros aturoes realizaron también varios trabajos, presentando ésta reconstrucción de los hechos: aquel día, la actividad bélica era baja, por lo que Capa salió con un grupo de milicianos a realizar fotografías de asaltos simulados y posados ante la cámara. Algunos sugieren que Borrell estaba posando para Capa justo en el momento que una bala lo mató, y por eso Capa pudo captar el momento justo de la caída. De hecho, Capa nunca hablaba de ésta foto, aunque era la más famosa, incluso portada de la revista Life, ya que Capa se sentía culpable de la muerte del joven.
Hasta Whelan persentó la fotografía al Capitán Robert L. Franks, jefe de homicidios de la policía de Memphis, y escultor y fotógrafo con talento. Franks realizó un profundo análisis de la fotografía, y llegó a la conclusión que una persona viva no podría simular la caída de Borrell en la fotografía. Uno de los ejemplos que corroboran éste hecho es su mano izquierda. Ésta mano, si os fijáis clicando en la fotografía y ampliándola, sobresale por debajo del muslo izquierdo, y aparece cerrada. Una persona viva cayendo hacia atrás y fotografiada en éste momento, instantes antes de tocar el suelo, extendería la mano para parar el golpe, éste es un acto reflejo muy difícil de eliminar, probando según Franks que el milicano estaba ya muerto.


Fotografía genial o muntatge? La controvèrsia continua!
Fotografía genial o montaje? La controversia continúa!

Fonts / Fuentes:

Article al blog de fotografía Fina Confitura de Fresa
Artículo en el blog de fotografía Fina Confitura de Fresa

Manifest de Luca Pagni (castellà)
Manifiesto de Luca Pagni (castellà)

Article de Richard Whelan (en anglès)
Artículo de Richard Whelan (inglés)

Anàlisi detallat de la imatge per la Universitat Jaume I (PDF, castellà)
Análisis detallado de la imagen por la Universidad Jaume I (PDF, castellano)

Lleugerament desenfocades

Monday, January 12th, 2009

Per començar, un fragment de la banda sonora de la pel·lícula “Salvar al soldat Ryan”, basada en l’episodi de la història que relatarem, i us pot acompanyar en la lectura.
Para empezar, un fragmento de la banda sonora de la película “Salvar al soldado Ryan”, basado en el episodio de la historia que relataremos, y os puede acompañar en la lectura


El 6 de juny de 1.944 es va produïr el que va ser el moment més important de la 2a Guerra Mundial, el desembarcament aliat a les platges de Normandia. Barrejat entre els milers de soldats hi havia el fotògraf hongarès Robert Capa, possiblement el corresponsal de guerra més famós de tots els temps.

Fent cas a la seva famosa frase “si la foto no és suficientment bona és que no estàs prou a la vora”, Capa va embarcar amb la Companyia E “easy” des del USS Samuel Chase, per participar en la primera onada al desembarcament aliat, sense esperar a la relativa seguretat de les següents onades.

 

El 6 de junio de 1.944 se produjo el que fue el momento más importante de la 2a Guerra Mundia, el desembarco aliado en las playas de Normandía. Mezclado entre los miles de soldados había el fotógrafo húngaro Robert Capa, posiblemente el corresponsal de guerra más famoso de todos los tiempos.
Haciendo caso a su famosa frase “si la foto no es suficientemente buena es que no estás suficientemente cerca”, Capa embarcó con la Compañía E “easy” desde el USS Samuel Chase, para participar en la primera oleada en el desembarco aliado, sin esperar a la relativa seguridad de las siguientes oleadas.

Capa es va llançar a la platja anomenada “Omaha”, testimoni de la batalla més sagnant d’aquell dia, ja que la resistència alemanya va ser molt superior a l’esperada, sent l’únic fotoperiodista en ser testimoni dels primers moments de la batalla, sota el foc nazi. Carregant les seves dues càmeres Contax equipades amb objectius de 50mm, va documentar el desembarcament, aconseguint fotografies d’un valor històric incalculable. Capa va disparar un total de quatre rodets, que va enviar a la revista Life. Els editors d’aquesta revista van pressionar durament l’ajudant de laboratori Dennis Banks, ja que el material fotogràfic arribava amb més d’un dia de retard i les de Capa eren les úniques que mostraven el desembarcament des del primer moment. En el procés de revelat, Banks va assecar la pel·lícula a una temperatura massa alta, fonent l’emulsió i espatllant els negatius, i només se’n van poder salvar onze, anomenades des de llavors les onze magnífiques, de les quals Life en va publicar deu (un tros de la película és la que ilustra el post).

Capa se lanzó en la playa llamada “Omaha”, testigo de la batalla más sangrante de aquel día, ya que la resistencia alemana fue muy superior a la esperada, siendo el único fotoperiodista en ser testigo de los primeros momentos de la batalla, bajo el fuego nazi. Cargando sus dos cámaras Contax equipadas con objetivos de 50mm, documentó el desembarco consiguiendo fotografías de un valor histórico incalculable. Capa disparó un total de cuatro carretes, que envió a  la revista Life. Los editores de esta revista presionaron duramente el ayudante de laboratorio Dennis Banks, ya que el material fotográfico llegaba con más de un día de retraso, y las de Capa rean las únicas que mostraban el desembarco desde el primer momento. En el proceso de revelado, Banks secó la película a una temperatura demasiado alta, derritiendo la emulsión i estropeando los negativos, y sólo se pudieron salvar once, llamadas desde entonces las once magníficas, de las cuales Life publicó diez (un trozo de la película es la que ilustra el post).

Per justificar el desastre, la revista Life va comentar que les fotos estaven “lleugerament desenfocades” pel nerviosisme del fotògraf, fent que li tremolessin les mans. Robert Capa va negar sempre aquest punt, i fins i tot va publicar el seu llibre de memòries anomenant-lo “Slighty out of focus” (lleugerament desenfocades, en anglès), explicant la història d’aquestes imatges. Cal dir que Capa era un veterà de varis conflictes, i va ser l’autor de les fotografies més famoses de la Guerra Civil espanyola, estant a primera línia de foc durant molts mesos.

Para justificar el desastre, la revista Life comentó que las fotos estaban “ligeramente desenfocadas” por el nerviosismo del fotógrafo, haciendo que le temblasen las manos. Robert Capa negó siempre este punto, y hasta publicó su libro de memorias llamándolo “Slighty out of focus” (ligeramente desenfocadas, en inglés), explicando la historia de éstas imágenes. Cabe decir que Capa era un veterano de varios conflictos, y fue el autor de las fotografías más famosas de la Guerra Civil española, estando en primera línia de fuego durante muchos meses.

Després de la 2a Guerra Mundial, Capa va prometre no tornar a cobrir cap conflicte desde la primera línia de foc. Tantmateix, va incomplir la seva promesa quan va viatjar fins als camps d’Indoxina per cobrir la guerra que mantenien França i Vietnam. El 25 de maig de 1.954, Capa acompanyava a un regiment francès avançant en el front, quan es els va avançar per fer una foto de la seva progressió, i va trepitjar una mina. L’explosió el va malferir, i finalment va arribar ja mort a l’hospital de campanya, això sí, sense deixar anar la seva càmera en cap moment. Havia mort el que està considerat el millor fotògraf de guerra de tots els temps, i un home que ha creat algunes de les imatges més conegudes de la història del fotoperiodisme.

Después de la 2a Guerra Mundial, Capa prometió no volver a cubrir ningún conflicto desde la primera fila de fuego. Sin embargo, incumplió su promesa cuando viajó hasta los campos de Indochina para cubrir la guerra que mantenían Francia y Vietnam. El 25 de mayo de 1.954, Capa acompañaba a un regimiento francés avanzando en el frente, cuando se adelantó para hacer una foto de su progresión, y pisó una mina. La explosión lo dejó malherido, y finalmente llegó ya muerto al hospital de campaña, eso sí, sin soltar su cámara en ningún momento. Había muerto el que está considerado el mejor fotógrafo de guerra de todos los tiempos, y un hombre que ha creado algunas de las imágenes más conocidas de la historia del fotoperiodismo.

L’últim viatge de Robert Kennedy

Thursday, January 8th, 2009

El 5 de juny de 1968, Robert Kennedy era assassinat a l’hotel Ambassador. Tres dies més tard, el 8 de juny, el seu cos era traslladat en tren des de Nova York fins a Washington DC, per a ser enterrat juntament amb el seu germà, JFK, al cementiri d’Arlington. Multitud de gent es va acostar a les vies del tren de manera improvisada, per mostrar els seus respectes davant el senador. D’aquesta manera, es va produïr un dels comiats més emotius que es recorden.

El 5 de junio de 1968, Robert Kennedy era asesinado en el hotel Ambassador. Tres días más tarde, el 8 de junio, su cuerpo era trasladado en tren desde Nueva York hasta Washington DC, para ser enterrada juntamente con su hermano, JFK, en el cementerio de Arlington. Multitud de gente se acercó a las vías del tren de manera improvisada, para mostrar sus respectos ante el senador. De esta forma, se produjo una de las despedidas más emotivas que se recuerdan.

L’assassinat de Robert Kennedy va causar una profunda conmoció sobre la població. Havien passat quatre anys des de l’assassinat del seu germà, el president John Fitzgerald Kennedy, i només dos mesos des de l’assassinat de Martin Luther King. Amb la mort de Bob just quan començava la seva carrera cap a la Casa Blanca, s’esvaïa un dels últims símbols de canvi en la societat americana.

El asesinato de Robert Kennedy causó una profunda conmoción sobre la población. Habían pasado cuatro años desde el asesinato de su hermano, el presidente John Fitzgerald Kennedy, i sólo dos mesos desde el asesinato de Martin Luther King. Con la muerte de Bob justo cuando empezaba su carrera hacia la Casa Blanca, se esfumaba uno de los últimos símbolos de cambio en la sociedad americana.

El fotògraf Paul Fusco, de l’agència Magnum, viatjava en un dels vagons d’aquell tren, i durant les vuit hores que va durar l’emotiu viatge, va realitzar més de 2.000 fotografies, mostrant famílies senceres, humils, que a la seva manera homenatjaven el difunt. Tota una família amb el cap cot, o un simple “fins sempre, Bobby” són algunes de les fotografies que mostren un solemne comiat no només a una persona, sinò a un sentiment en una dècada convulsa.

El fotógrafo Paul Fusco, de la agencia Magnum, viajaba en uno de los vagones de aquel tren, i durante las ocho horas que duró el emotivo viaje, realizó más de 2.000 fotografías mostrando famílias enteras, humildes, que a su manera homenajeaban el difunto. Toda una família con la cabeza gacha, o un simple “hasta siempre, Bobby” son algunas de las fotografías que muestran una solemne despedida no sólo a una persona, sino a un sentimiento en una década convulsa.

Aquí un vídeo commemoratiu del viatge:
Aquí un vídeo conmemorativo del viaje:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=OG4vJxi9Kis[/youtube]

Enllaç a una galeria del New York Times, amb comentaris del propi fotògraf, aquí
Enlace a una galería del New York Times, con comentarios del propio fotógrafo, aquí

Vía: Fogonazos

I per acabar, una cançó ben coneguda de 1968, d’Otis Redding.
Y para terminar, una canción bien conocida de 1968, de Otis Redding

Tambors de guerra a Gaza

Monday, January 5th, 2009

Hi ha zones del món que semblen irreconciliables, i mentre els més poderosos decideixen lluitar, sempre és la sang dels altres la que es vessa, i els més perjudicats, la població corrent, la que simplement intenta viure o sobreviure. Per què un govern d’un país suposadament civilitzat i democràtic decideix matar gent innocent, molts d’ells nens, per a eliminar un sol terrorista? Com es pot bombardejar un edifici sencer amb l’excusa de que en un dels pisos hi viu un membre de Hamas? Com per a lluitar contra un govern es poden llançar coets sobre població civil indiscriminadament, caiguin on caiguin?

Hay zonas del mundo que parecen irreconciliables, y mientras los más poderosos deciden luchar, siempre es la sangre de los otros la que se derrama, y los más perjudicados, la población corriente, la que simplemente intenta vivir o sobrevivir. Por qué un gobierno de un país supuestamente civilizado y democrático decide matar gente inocente, muchos de ellos niños, para eliminar un solo terrorista? Cómo se puede bombardear un edificio entero con la excusa que en uno de los pisos vive un miembro de Hamas? Cómo para luchar contra un gobierno se pueden lanzar cohetes sobre población civil indiscriminadamente, caigan donde caigan?

Les millors imatges, com sempre, a The Big Picture.
Las mejores imágenes, como siempre, en The Big Picture.

Resum de l’any 2008, a The Big Picture

Tuesday, December 23rd, 2008

Algunes fotografies del fantàstic resum de l’any 2008 a The Big Picture
Algunas fotografías del fantástico resumen del año 2008 en The Big Picture 


Accés directe al resum complet / Acceso directo al resumen completo:
Part 1 / Part 2 / Part 3

World Press Photo 2008 a Barcelona

Thursday, November 20th, 2008
World Press Photo of the Year 2008: Tim Hetherington, UK, for Vanity Fair.

World Press Photo of the Year 2008: Tim Hetherington, UK, for Vanity Fair.

Com cada any, ja ha arribat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) l’exposició de les fotografies guanyadores del World Press Photo 2008. La entrada és gratuïta, i l’exposició està disponible del 18 de novembre al 14 de desembre. No cal que us digui que la visita està totalment recomanada.

3r premi Notícies Generals, sèries: Cédric Gerbehaye, Belgium, Agence Vu.

3r premi Notícies Generals, sèries: Cédric Gerbehaye, Belgium, Agence Vu.

El World Press Photo és el concurs internacional de fotoperiodisme més conegut a nivell mundial. Premia la millor fotografia fotoperiodística de l’any, i les millors en cada categoria del concurs, tant fotografies individuals com sèries.  Un cop fallat el veredicte, l’exposició viatja per més de 40 països amb només una condició: s’han d’exhibir totes les fotografies que s’han premiat, sense censura. Una exposició que ens fa un repàs de l’any mitjançant imatges que representen l’essència del fotoperiodisme.

2n Premi Actualitat, sèries - Roberto Schmidt, Colombia/Germany, Agence France-Presse.

2n Premi Actualitat, sèries - Roberto Schmidt, Colombia/Germany, Agence France-Presse.

Como cada año, ya ha llegado al  Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) la exposición de las fotografías ganadoras del World Press Photo 2008. La entrada es gratuita, y la exposición está disponible del 18 de noviembre al 14 de diciembre. No hace falta que os diga que la visita está totalmente recomendada.

Actualitat, menció d'honor: >Emilio Morenatti, Spain, The Associated Press.

Actualitat, menció d'honor: >Emilio Morenatti, Spain, The Associated Press.

World Press Photo es el concurso internacional de fotoperiodismo más conocido a nivel mundial. Premia la mejor fotografia fotoperiodística del año, y las mejores en cada categoria del concurso, tanto fotografías individuales como series. Una vez fallado el veredicto, la exposición viaja por más de 40 países con sólo una condición: hay que exhibir todas las fotografías que se premiaron, sin censura. Una exposición que nos hace un repaso del año mediante imágenes que representan la esencia del fotoperiodismo.

3r premi Esports: sèries - Chris Detrick, USA, The Salt Lake Tribune.

3r premi Esports: sèries - Chris Detrick, USA, The Salt Lake Tribune.

Afganistan

Friday, November 14th, 2008
(John Moore/Getty Images)

(John Moore/Getty Images)

Aprofitant l’actualitat d’aquests últims dies, en què dos soldats espanyols que formaven part de la ISAF (Força Internacional d’Assistència a la Seguretat) de l’Afganistan van morir en un atemptat, enllaço a una galeria de The Big Picture (la segona seguida, prometo que no em paguen comissió!), on mostra la “quotidianitat” a la vall de Korengal, prop de la frontera amb Pakistan.
Galeria completa aquí

(John Moore/Getty Images)

(John Moore/Getty Images)

Aprovechando la actualidad de éstos últimos días, en que dos soldados españoles que formaban parte de la ISAF (Fuerza Internacional de Asistencia a la Seguridad) de Afganistán murieron en un atentado, enlazo a una galería de The Big Picture (la segunda seguida, prometo que no me pagan comision!), donde muestra la “cotidianidad” en el valle de Korengal, cerca de la frontera con Pakistán.
Galería completa aquí

(John Moore/Getty Images)

(John Moore/Getty Images)

(John Moore/Getty Images)

(John Moore/Getty Images)