Le Basier de l’Hotel de Ville
Tuesday, February 3rd, 2009Posarem una nova banda sonora a aquest article / Pondremos una nueva banda sonora a éste artículo.
Le Basier de l'Hôtel de Ville, Paris
“París és un teatre en el qual es paga el seient amb el temps perdut. Jo em planto allà amb la meva càmera i espero”.
Són paraules de Robert Doisneau, un dels fotògrafs francesos més coneguts. L’any 1950, la revista Life va encarregar a l’agència Rapho, a la qual pertanyia Doisneau, una sèrie de reportatges sobre la vida quotidiana del París de postguerra. Dins d’aquella sèrie, s’incloia el reportatge Basiers, on Doisneau retratava moments íntims “pescats” pels carrers de París. Algunes fotografies de la sèrie eren posades en escena, tantmateix la més coneguda, que il·lustra aquest post, va ser presa des de la terrassa del cafè Rivoli, amb l’Ajuntament de París (Hôtel de Ville), de fons. Aquesta fotografia es va convertir en una icona de París, juntament amb d’altres imatges de grans artistes de la fotografia com Willy Ronis, Brassaï i Cartier-Bresson. Una de les definicions més conegudes de l’estil de Doisneau és la que va crear ell mateix: “jo sóc un pescador d’imatges”, a diferència dels “caçadors d’imatges”. Trobava les escenes en la quotidianitat, en les anècdotes del dia a dia. Les seves imatges sovint tenen tocs d’humor, però també de tendresa, d’espontaneïtat.
“París es un teatro donde se paga el asiento con el tiempo perdido. Yo me planto con mi cámara y espero”.
Son palabras de Robert Doisneau, uno de los fotógrafos franceses más conocidos. En el año 1950, la revista Life encargó a la agencia Rapho, donde pertenecía Doisneau, una serie de reportages sobre la vida cotidiana del París de posguerra. Dentro de aquella serie, se incluyó el reportaje Basiers, donde Doisneau retrataba momentos íntimos “pescados” por las calles de París. Algunas fotografías de la serie eran puestas en escena, sin embargo la más conocida, que ilustra éste post, fue tomada desde la terraza del café Rivoli, con el Ayuntamiento de París (Hôtel de Ville), de fondo. Ésta fotografía se convirtió en un icono de París, junto con otras imágenes de grandes artistas de la fotografía como Willy Ronis, Brassaï y Cartier-Bresson. Una de las definiciones más conocidas del estilo de Doisneau es la que creó él mismo: “yo soy un pescador de imágenes”, a diferencia de los “cazadores de imágenes”. Encontraba las escenas en la cotidianidad, en las anécdotas del día a día. Sus imágenes muchas veces tienen toques de humor, pero también de ternura, de espontaneïdad.
Com moltes grans fotografies, la polèmica també ha envoltat aquesta obra. Emparant-se en una llei francesa molt restrictiva sobre la protecció de la pròpia imatge, una parella francesa va denunciar el 1992 a Doisneau, reclamant-li una suma milionària pels beneficis obtinguts per la reproducció d’aquesta fotografia, de la que ells deien ser-ne els protagonistes. La llei no donava gaires oportunitats a Doisneau de defensar-se, i ell va recórrer a una opció difícil: va anunciar que es tractava d’una escena preparada per dos actors. El jutge va donar la raó al fotògraf, ja que no es podia demostrar la identitat de unes persones que apareixien en una foto presa 42 anys enrera. Tantmateix, es va desfermar la polèmica. És un posat? És una fotografia espontània però Doisneau va haver de dir el contrari per evitar una llei molt estricte i la cobdícia d’una parella? La mort del fotògraf l’any 1994 va abocar un teló de misteri sobre “Le Basier”, que encara no s’ha resolt.
Como muchas grandes fotografías, la polémica también ha rodeado ésta obra. Amparándose en una ley francesa muy restrictiva sobre la protección de la propia imagen, una pareja francesa denunció en 1992 a Doisneau, reclamándole una suma millonaria por los beneficios obtenidos por la reproducción de ésta fotografía, de la que ellos decían ser los protagonistas. La ley no daba muchas oportunidades a Doisneau de defenderse, y él recurrió a una opción difícil: anunció que se trataba de una escena preparada por dos actores. El juez dió la razón al fotógrafo, ya que no se podía demostrar la identidad de unas personas que aparecían en una foto tomada 42 años atrás. Sin embargo, se desató la polémica. Es un posado? Es una fotografía espontánea pero Doisneau tuvo que decir lo contrario para evitar una ley muy estricta y la codicia de una pareja? La muerte del fotógrafo el año 1994 derramó un telón de misterio sobre “Le Basier”, que aún no se ha resuelto.
Fonts / Fuentes:
