Archive for February, 2009

El rei en alta definció

Sunday, February 8th, 2009

Torna a ser diumenge, i avui presento un vídeo que m’ha impressionat, és el trailer d’un documental on segueixen la vida d’un lleó que han anomenat “Maximus”.

Vuelve a ser domingo, y hoy presento un vídeo que me ha impresionado, es el trailer de un documental donde siguen la vida de un león que han llamado “Maximus”.

Perfil del Montgrí, des del mar

Saturday, February 7th, 2009
perfilmontgri

Montgrí, des del mar

Gaudir d’un capvespre d’estiu, amb una temperatura ideal, i des del mar és un plaer pels sentits. Aquesta fotografia va ser presa quasi bé des de les Illes Medes, però mirant cap a terra, quan faltava poc perquè el Sol s’amagués. El més difícil d’aquest tipus de fotografia és que la presa no surti moguda, ja que al fet de tenir poca llum se li suma la necessitat de tancar el diafragma per obtenir gran profundidat de camp (que les ones més properes i la muntanya surtin enfocades), i si a sobre la barca es mou…

Disfrutar de un atardecer de verano, con una temperatura ideal, y desde el mar es un placer para los sentidos. Ésta fotografía fue tomada casi desde las Islas Medes, pero mirando hacia tierra, justo cuando faltava poco para que el Sol se escondiera. Lo más difícil de éste tipo de fotografía es que la toma no salga movida, ya que al hecho de la poca luz se suma la necesidad de cerrar el diafragma para obtener gran profundidad de campo (que las olas más cercanas y la montaña salgan enfocadas), y si encima la barca se mueve… 

As Catedrais

Friday, February 6th, 2009


As Catedrais

As Catedrais

Hi ha moltes regions que m’han marcat,  sóc optimista de mena i intento sempre trobar el costat bonic de les coses. Tantmateix, Galícia em va marcar des de que vaig posar els peus allà. Són d’aquelles coses que costa explicar, però la llum era especial. Hi ha gent que ens agrada veure la llum, amb quins colors s’il·lumina el nostre entorn. Hi ha llums evidentment especials: un capvespre, una albada, Àfrica, una lluna plena… seríem capaços de dir les característiques de totes aquelles. Ara bé, hi ha llums molt més subtils, que no depenen de una qüestió física, sinò de com les mirem. Amb quins ulls veiem les coses influeix, en la meva opinió, en quins colors queden gravats a la nostra memòria. Alguns podràn pensar que això és alguna forma de sinestèsia, és possible. Tantmateix, aquella llum tenia una característica comuna. Des de migdies assolellats als boscos d’Orense fins a cel amenaçador de tempesta a la costa de Lugo, existia certa intensitat, certa sensació de que no hi havia mitges tintes. Influència anímica? probablement. Ara bé, com es pot separar?

Hay muchas regiones que me han marcado, soy optimista de siempre y intento encontrar siempre el lado bonito de las cosas. Sin embargo, Galicia me marcó desde que puse los pies allí. Son aquellas cosas que cuesta explicar, pero la luz era especial. Hay gente a la que nos gusta ver la luz, con qué colores se ilumina nuestro entorno. Hay luces evidentemente especiales: un atardecer, un amanecer, África, una luna llena… seríamos capaces de decir las características de todas ellas. Sin embargo, hay luces mucho más subtiles, que no dependen de una cuestión física, sino de cómo las miramos. Con qué ojos vemos las cosas influye, en mi opinión, en qué colores quedan grabados en nuestra memoria. Algunos podrán pensar que ésto es alguna forma de sinestesia, es posible. Pero aquella luz tenía una característica común. Desde mediodías soleados en los bosques de Orense hasta cielo amenazador de tormenta en la costa de Lugo, existía cierta intensidad, cierta sensación que no había medias tintas. Influencia anímica? probablemente. Ahora bien, cómo se puede separar?

Coconut!

Thursday, February 5th, 2009
Key Biscayne Beach

Key Biscayne Beach

Què fer quan estàs en una de les platges més famoses del món, a la costa de Miami, i resulta que hi ha un cel gris que amenaça pluja? Doncs agafar la càmera i buscar enquadraments curiosos per passar l’estona!

Que hacer cuando estás en una de las playas más famosas del mundo, en la costa de Miami, y resulta que hay un cielo gris que amenaza lluvia? Pues coger la cámara y buscar encuadres curiosos para pasar el rato!

The Blue Marble

Wednesday, February 4th, 2009
bluemarble

The Blue Marble, 1972

The Blue Marble és el nom que es va donar a una fotografia realitzada el 7 de desembre de 1972 per la tripulació de la nau Apollo 17 , al cap de una mica més de 5 hores després del llançament, i just abans de deixar la òrbita de la Terra per emprendre el seu viatge cap a la Lluna, en la que seria la última missió tripulada cap a la nostra companya en l’espai, fins avui. Els autors oficials de la foto són Eugene Cernan, Ronald Evans i Jack Schmitt, ja que els tres van prendre moltes fotografies i és molt difícil saber qui va fer exactament aquesta. La foto és quadrada, ja que es va realitzar amb una càmera de format mig Hasselblad, amb un negatiu de 6×6.
Aquesta imatge ràpidament es va convertir en una de les més famoses del nostre planeta, fent-se símbol de varis moviments de defensa ambiental, i sent la escollida per a crear la bandera (no oficial) de la Terra.

The Blue Marble es el nombre que se dio a una fotografía realizada el 7 de diciembre de 1972 por la tripulación de la nave Apollo 17, al cabo de un poco más de 5 horas después del lanzamiento, y justo antes de dejar la órbita de la Tierra para empezar su viaje hacia la Luna, en la que sería la última misión tripulada hacia nuestra compañera en el espacio, hasta hoy. Los autores oficiales de la foto son Eugene Cernan, Ronald Evans y Jack Schmitt, ya que los tres tomaron muchas fotografías y es muy difícil saber quién hizo exactamente ésta. La foto es cuadrada, ya que se realizó con una cámara de formato medio Hasselblad, con un negativo de 6×6.
Ésta imagen rápidamente se convirtió en una de las más famosas de nuestro planeta, haciéndose símbolo de varios movimientos de defensa ambiental, y siendo la escogida para crear la bandera (no oficial) de la Tierra.

30 anys després, la NASA va llançar un conjunt de fotografies de la superfície terrestre amb una resolució de 500m per pixel, totalment lliure de drets d’ús, per a tot el món. Les imatges van ser preses durant un any pel satèl·lit Terra, obtenint imatges “congelades” de tota la Terra en les quatre estacions de l’any, ja que es van fer servir tècniques per eliminar tots els núvols i interferències. Aquest conjunt d’imatges va ser anomenat The Blue Marble Next Generation, i dins d’aquest conjunt hi ha la següent imatge, considerada la succesora de The Blue Marble original:

30 años después, la NASA lanzó un conjunto de fotografías de la superfície terrestre con una resolución de 500m por pixel, totalmente libres de derechos de uso, para todo el mundo. Las imágenes fueron tomadas durante un año por el satélite Terra, obteniéndose imágenes “congeladas” de toda la Tierra en las cuatro estaciones del año, ya que se usaron técnicas para eliminar todas las nubes e interferencias. Éste conjunto de imágenes fue llamado The Blue Marble Next Generation, y dentro de éste conjunto hay la siguiente imagen, considerada la succesora de The Blue Marble original:

The Blue Marble Next Generation, 1972

The Blue Marble Next Generation, 2002

Le Basier de l’Hotel de Ville

Tuesday, February 3rd, 2009

Posarem una nova banda sonora a aquest article / Pondremos una nueva banda sonora a éste artículo.


Le Basier de l'Hôtel de Ville, Paris

Le Basier de l'Hôtel de Ville, Paris

“París és un teatre en el qual es paga el seient amb el temps perdut. Jo em planto allà amb la meva càmera i espero”.

Són paraules de Robert Doisneau, un dels fotògrafs francesos més coneguts. L’any 1950, la revista Life va encarregar a l’agència Rapho, a la qual pertanyia Doisneau, una sèrie de reportatges sobre la vida quotidiana del París de postguerra. Dins d’aquella sèrie, s’incloia el reportatge Basiers, on Doisneau retratava moments íntims “pescats” pels carrers de París. Algunes fotografies de la sèrie eren posades en escena, tantmateix la més coneguda, que il·lustra aquest post, va ser presa des de la terrassa del cafè Rivoli, amb l’Ajuntament de París (Hôtel de Ville), de fons. Aquesta fotografia es va convertir en una icona de París, juntament amb d’altres imatges de grans artistes de la fotografia com Willy Ronis, Brassaï i Cartier-Bresson. Una de les definicions més conegudes de l’estil de Doisneau és la que va crear ell mateix: “jo sóc un pescador d’imatges”, a diferència dels “caçadors d’imatges”. Trobava les escenes en la quotidianitat, en les anècdotes del dia a dia. Les seves imatges sovint tenen tocs d’humor, però també de tendresa, d’espontaneïtat.

“París es un teatro donde se paga el asiento con el tiempo perdido. Yo me planto con mi cámara y espero”.

Son palabras de Robert Doisneau, uno de los fotógrafos franceses más conocidos. En el año 1950, la revista Life encargó a la agencia Rapho, donde pertenecía Doisneau, una serie de reportages sobre la vida cotidiana del París de posguerra. Dentro de aquella serie, se incluyó el reportaje Basiers, donde Doisneau retrataba momentos íntimos “pescados” por las calles de París. Algunas fotografías de la serie eran puestas en escena, sin embargo la más conocida, que ilustra éste post, fue tomada desde la terraza del café Rivoli, con el Ayuntamiento de París (Hôtel de Ville), de fondo. Ésta fotografía se convirtió en un icono de París, junto con otras imágenes de grandes artistas de la fotografía como Willy Ronis, Brassaï y Cartier-Bresson. Una de las definiciones más conocidas del estilo de Doisneau es la que creó él mismo: “yo soy un pescador de imágenes”, a diferencia de los “cazadores de imágenes”. Encontraba las escenas en la cotidianidad, en las anécdotas del día a día. Sus imágenes muchas veces tienen toques de humor, pero también de ternura, de espontaneïdad.

Com moltes grans fotografies, la polèmica també ha envoltat aquesta obra. Emparant-se en una llei francesa molt restrictiva sobre la protecció de la pròpia imatge, una parella francesa va denunciar el 1992 a Doisneau, reclamant-li una suma milionària pels beneficis obtinguts per la reproducció d’aquesta fotografia, de la que ells deien ser-ne els protagonistes. La llei no donava gaires oportunitats a Doisneau de defensar-se, i ell va recórrer a una opció difícil: va anunciar que es tractava d’una escena preparada per dos actors. El jutge va donar la raó al fotògraf, ja que no es podia demostrar la identitat de unes persones que apareixien en una foto presa 42 anys enrera. Tantmateix, es va desfermar la polèmica. És un posat? És una fotografia espontània però Doisneau va haver de dir el contrari per evitar una llei molt estricte i la cobdícia d’una parella? La mort del fotògraf l’any 1994 va abocar un teló de misteri sobre “Le Basier”, que encara no s’ha resolt.

Como muchas grandes fotografías, la polémica también ha rodeado ésta obra. Amparándose en una ley francesa muy restrictiva sobre la protección de la propia imagen, una pareja francesa denunció en 1992 a Doisneau, reclamándole una suma millonaria por los beneficios obtenidos por la reproducción de ésta fotografía, de la que ellos decían ser los protagonistas. La ley no daba muchas oportunidades a Doisneau de defenderse, y él recurrió a una opción difícil: anunció que se trataba de una escena preparada por dos actores. El juez dió la razón al fotógrafo, ya que no se podía demostrar la identidad de unas personas que aparecían en una foto tomada 42 años atrás. Sin embargo, se desató la polémica. Es un posado? Es una fotografía espontánea pero Doisneau tuvo que decir lo contrario para evitar una ley muy estricta y la codicia de una pareja? La muerte del fotógrafo el año 1994 derramó un telón de misterio sobre “Le Basier”, que aún no se ha resuelto.

Fonts / Fuentes:

Revista Eureka
Blog Fotomaf
Wikipedia

Quasi blanc i negre al Roncal

Monday, February 2nd, 2009

 

Roncal, Navarra

Roncal, Navarra

M’agrada quan la natura es vesteix de blanc i negre, o gairebé. Aquesta foto, encara que ho sembli, és en color, tot i que molt poc saturada. El que predomina és el blanc grisós de la neu i les siluetes dels arbres i tanques. Ens centrem en les textures i la llum, no ens distreuen els colors. És la màgia del blanc i negre, i el que fa que tot i que hi hagi hagut innumerables avenços, ens continui fascinant.

Me gusta cuando la naturaleza se viste de blanco y negro, o casi. Ésta foto, aunque no lo parezca, es en color, aunque muy poco saturada. Lo que predomina es el blanco grisáceo de la nieve y las siluetas de los árboles y las vallas. Nos centramos en las texturas y la luz, no nos distraen los colores. Es la magia del blanco y negro, y lo que hace que aunque haya habido innumerables avances, nos continue fascinando.

Everest en IMAX

Sunday, February 1st, 2009

Altra vegada és diumenge, torn de descans. Mentrestant, podeu veure aquest fantàstic vídeo realitzat amb fragments de la película IMAX “Everest”, rodada en alta definició al sostre del món, i com a protagonista l’alpinista catalana Araceli Segarra.

Otra vez es domingo, turno de descanso. Mientras, podéis ver éste fantástico vídeo realizado con fragmentos de la película IMAX “Everest”, rodada en alta definición en el techo del mundo, y como protagonista la alpnista catalana Araceli Segarra.