Acabarem la trilogia sobre alguns articles de teoria del color amb els colors imaginaris. Aquests són colors que no poden ser creats per cap tipus de font de llum. Aquest és un concepte abstracte, i està lligat a la manera amb què la retina humana veu els colors. La retina conté quatre tipus de receptors, 3 classes de cons i els bastons.
Els bastons només perceben la intensitat de la llum, per tant només “veuen” en blanc i negre, i tots els tons de gris que hi ha entremig. Són molt sensibles a la llum, molt més que els cons, i és per això que en condicions de poca llum veiem el que ens envolta de manera monocolor (tot i que el cervell intenta suplir aquesta falta d’informació “imaginant-se” els colors a base d’experiències prèvies).
Els cons són les cèl·lules que “veuen” el color, i n’hi ha de tres tipus depenent de la longitud d’ona que perceben: curta (violetes i blaus), mitja (verds), i llarga (vermells). La combinació de l’estimulació d’aquests tres tipus de receptors informen al cervell sobre el color del que ens envolta. Tantmateix, encara que mirem, per exemple, una paret d’un blau pur molt intens, els altres dos tipus de receptors també s’estimulen, modulant la percepció d’aquest blau. Això es pot veure en el gràfic següent, on les corbes que representen la estimulació del receptor en base a la longitud d’ona de la llum que hi arriba no cauen mai a zero.

Terminaremos la trilogía sobre algunos artículos de teoría del color con los colores imaginarios. Estos son colores que no pueden ser creados por ningún tipo de fuente de luz. Éste es un concepto abstracto, y está ligado a la manera con la que la retina humana ve los colores. La retina contiene cuatro tipos de receptores, 3 clases de conos y los bastones.
Los bastones sólo perciben la intensidad de la luz, por lo tanto sólo “ven” en blanco y negro, y todos los tonos de grises que hay enmedio. Son muy sensibles a la luz, mucho más que los conos, y es por eso que en condiciones de poca luz vemos lo que nos rodea de manera monocolor (aunque el cerebro intenta suplir esta falta de información “imaginándose” los colores a base de experiencias previas).
Los conos son las células que “ven” el color, y hay de tres tipos dependiendo de la longitud de onda que perciben: corta (violetas y azules), media (verdes) y larga (rojos). La combinación de la estimulación de estos tres tipos de receptores informan al cerebro sobre el color que nos rodea. Sin embargo, aunque miremos por ejemplo una pared de un azul puro muy intenso, los otros dos tipos de receptores también se estimulan, modulando la percepcion de este azul. Esto se puede ver en el gráfico anterior, donde las curvas que representan la estimulacion del receptor en base a la longitud de onda de la luz que les llega no caen nunca a cero.

Bastons (llargs i prims) i cons (arrodonits) d'una retina humana Bastones (largos y delgados) y conos (redondeados) de una retina humana
Doncs bé, un color imaginari seria aquell que només estimula un sol tipus de receptor sense actuar sobre la resta, cosa que no pot fer cap font de llum coneguda. Es podria definir com un color blau, verd o vermell molt més intens que qualsevol blau, verd o vermell físic. Tantmateix, hi ha una manera d’arribar a aquest efecte: els receptors fan servir mol·lècules anomenades neurotransmissors per a transmetre la informació al cervell, i com qualsevol estímul nerviós, després de una estimulació continuada s’acaben “saturant”. Per tant, si per exemple mirem durant molta estona un verd intens, els receptors del verd es fatiguen, i si de cop mirem un vermell intens, aquests receptors verds perden la capacitat de modular i dessaturar la percepció d’aquest vermell, obtenint la imatge d’un vermell molt més intens del que podríem percebre en condicions normals. Com a curiositat, el paviment del parc d’atraccions Epcot Center dins de Disneyland, Florida, va ser creat per la companya fotogràfica Kodak amb un color vermell dissenyat per a fatigar els receptors vermells de les retines dels visitants, i que la gespa que rodeja els camins del parc semblés molt més verda del que era en realitat.
Pues bien, un color imaginario seria aquel que sólo estimula un solo tipo de receptor sin actuar sobre el resto, cosa que no puede hacer ninguna fuente de luz conocida. Se podria definir como un color azul, verde o rojo mucho más intenso que cualquier azul, verde o rojo físico. Sin embargo, hay una manera de llegar a este efecto: los receptores usan moléculas llamadas neurotransmisores para transmitir la información al cerebro, y como cualquier estímulo nervioso, después de una estimulación continuada se acaban saturando. Por tanto, si por ejemplo miramos durante mucho rato un verde intenso, los receptores del verde se fatigan, y si de golpe miramos un rojo intenso, estos receptores verdes pierden la capacidad de modular y desaturar la percepción de este rojo, obteniendo la imagen de un rojo mucho más intenso del que podríamos percibir en condiciones normales. Como curiosidad, el pavimento del parque de atracciones Epcot Center dentro de Disneyland, Florida, fue creado por la compaía fotográfica Kodak con un color rojo diseñado para fatigar los receptores rojos de las retinas de los visitantes, y que el césped que rodea los caminos del parque pareciera mucho más verde de lo que era en realidad.