Archive for January, 2009

Posta de Sol al llac Mälaren

Wednesday, January 21st, 2009
Llac Mälaren, gelat / Lago Mälaren, helado

Llac Mälaren, gelat / Lago Mälaren, helado

Quan la gent viatja a zones tropicals, queda meravellada de les postes de Sol que es dónen a l’Àfrica, per exemple, o al Carib. Tantmateix, també queden estranyats de que aquestes postes de Sol duren molt poca estona, sembla que l’astre rei caigui sobre l’horitzó a tota velocitat. Aquest fet es produeix per l’angle amb què la trajectòria del Sol incideix sobre l’horitzó. De fet, el Sol es mou a la mateixa velocitat durant tot el seu trajecte pel cel, que correspon a la velocitat de gir de la Terra, que és el que produeix l’alba i el capvespre. En les zones tropicals, la trajectòria del Sol incideix gairebé amb un angle de noranta graus sobre l’horitzó, fent que el moment en què està baix (i que per tant els rajos han d’atravessar molta atmosfera, dispersant-se, que és el que dóna els colors tant bonics) sigui molt breu. El dia literalment “s’apaga” de cop.

Ara bé, quan viatjem a latituds altes, per exemple els països nòrdics, l’angle amb què el sol incideix sobre l’horitzó és molt tancat, fent que l’efecte sigui que el Sol “llisca” per sobre l’horitzó abans d’amagar-se. Això fa que els colors típics del capvespre durin hores! És una de les coses que em va sorprendre de Suècia. A més, l’aire és tant fred que no es creen corrents que aixequin partícules en suspensió, augmentant molt la transparència de l’atmosfera. Això crea colors realment molt intensos, i per sort hom té molt temps per fotografiar-los.

Un cas extrem d’aquest fenòmen que explico aquí és l’anomenat “Sol de mitjanit”. Per sobre el cercle polar àrtic (i antàrtic), durant els dies al voltant del solstici d’estiu (21 de Juny a l’àrtic, 21 de desembre a l’antàrtic), l’angle amb què la trajectòria del Sol incideix sobre l’horitzó és tant tancat, que no s’arriba a pondre mai. L’astre llisca per sobre l’horitzó, sense amagar-se, i després torna a pujar, començant un nou dia, això sí, sense nit.

Tornant a la foto, aquesta va ser presa durant l’hivern escandinau, al llac Mälaren, a Stockholm. Els colors eren tant intensos, que vaig haver de dessaturar una mica  (baixar la intensitat dels colors) la imatge, ja que em semblaven totalment irreals (i encara m’acusarien de retoc!).

Cal dir també, que tot el que he explicat sobre la posta, és vàlid també per la sortida!

Cuando la gente viaja a zonas tropicales, queda maravillada de los ocasos que se dan en África, por ejemplo, o en el Caribe. Sin embargo, también se extrañan que el atardecer dura muy poco, parece que el astro rey caiga sobre el horizonte a toda velocidad. Este hecho se produce por el ángulo en que la trayectoria del Sol incide sobre el horizonte. De hecho, el Sol se mueve a la misma velocidad durante todo su trayecto por el cielo, que corresponde a la velocidad de giro de la Tierra, que es la que produce el amanecer y el atardecer. En zonas tropicales, la trayectoria del Sol incide casi con un ángulo de noventa grados sobre el horizonte, haciendo que el momento en que està bajo (y que por lo tanto los rayos tienen que atravesar mucha atmósfera, dispersándose, que es lo que crea los colores tan bonitos) sea muy breve. El dia literalmente se “apaga” de golpe.

Sin embargo, cuando viajamos a latitudes altas, por ejemplo los países nórdicos, el ángulo con que el Sol incide sobre el horizonte es muy cerrado, creando el efecto que el Sol “resbala” por el horizonte antes de esconderse. Eso hace que los colores típicos del atardecer duren horas! Es una de las cosas que me sorprendieron de Suecia. Además, el aire está tan frío que no se crean corrientes que levanten partículas en suspensión, aumentando mucho la transparencia de la atmósfera. Eso crea colores realmente muy intensos, y por suerte hay mucho tiempo para fotografiarlos.

Un caso extremo de este fenómeno que explico es el llamado “Sol de medianoche”. Por encima del círculo polar ártico (y antártico), durante los días alrededor del solsticio de verano (21 de Junio en el ártico, 21 de diciembre en el antártico), el ángulo con que la trayectoria del Sol incide sobre el horizonte es tan cerrado, que no se llega a esconder nunca. El astro resbala por el horizonte, sin llegar a desaparecer, y después vuelve a subir, empezando un nuevo día, eso sí, sin noche.

Volviendo a la foto, ésta fue tomada durante el invierno escandinavo, en el lago Mälaren, en Stockholm. Los colores eran tan intensos que tuve que desaturar un poco (bajar la intensidad de los colores) la imagen, ya que me parecían totalmente irreales (y aún me acusarían de retoque!).

Debo recordar también que todo lo que he contado sobre el atardecer, es válido también para el amanecer!

“Earthrise” en alta definició

Tuesday, January 20th, 2009

Comencem el post amb una banda sonora, en aquest cas la peça “Earthrise”, de David Cortopassi.
Empezamos el post con una banda sonora, en este caso la pieza “Earthrise”, de David Cortopassi.


Fa exactament 6 mesos, vaig publicar un post on explicava la història de la següent imatge:
Hace exactamente 6 meses, publiqué un post donde explicaba la historia de la siguiente imagen:

La imatge va canviar la vida de molta gent, tal i com podeu llegir en el post que he mencionat anteriorment. Quaranta anys després d’aquesta mítica fotografia (o sigui, l’any passat), l’agència espacial japonesa JAXA va llançar una sonda espacial a la Lluna anomenada Kaguya equipada amb una càmera de televisió d’alta definició, prenent vídeos de qualitat excelent de la nostra veïna. En el següent vídeo podeu veure una “sortida de Terra”, o el que és el mateix, el que van veure per primera vegada els astronautes de l’Apollo 8, i que va meravellar el món, aquesta vegada en moviment.

La imagen cambió la vida de mucha gente, como podéis leer en el  post que he menciondo anteriormente. Cuarenta años después de ésta mítica fotografía (o sea, el año pasado) la agencia espacial japonesa JAXA lanzó una sonda espacial hacia la Luna llamada Kaguya equipada con una cámara de televisión de alta definición, tomando vídeos de calidad excelente de nuestra vecina. En el siguiente vídeo, podéis ver una “salida de Tierra”, o lo que es lo mismo, lo que vieron por primera vez los astronautas del Apollo 8, y que maravilló el mundo, ésta vez en movimiento.

Bonus: Un altre vídeo, aquesta vegada d’una “posta de Terra”.
Bonus: otro vídeo, esta vez de una “puesta de Tierra”.

Geometria fractal a Doñana

Monday, January 19th, 2009

Els fractals són estructures geomètriques derivades de fòrmules matemàtiques que generen patrons complexos de gran bellesa, que es van repetint sigui quin sigui el nivell de “zoom” que apliquis a la imatge, per tant, que en teoria mai saps a quin nivell d’escala et trobes. Aquestes estructures es troben a la natura, per exemple en el revers d’una fulla, els nervis formen estructures semblants a la geometria fractal, cada nervi es va dividint geomètricament en nervis més petits, i així successivament.

Los fractales son estructuras geométricas derivadas de fórmulas matemáticas que generan patrones complejos de gran belleza, que se van repitiendo sea cual sea el nivel de “zoom” que apliques a la imagen, por tanto, que en teoría nunca sabes a qué nivel de escala te encuentras. Éstas estructuras se encuentran en la naturaleza, por ejemplo en el reverso de una hoja, los nervios forman estructuras parecidas a la geometría fractal, cada nervio se va dividiendo geométricamente en nervios más pequeños, y así sucesivamente.

Héctor Garrido ha realitzat una obra fotogràfica buscant estructures fractals als aiguamolls del Parc Nacional de Doñana, obtenint imatges de gran bellesa, on es van repetint patrons de corbes. Es tracta d’un treball científic del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), que han anomenat Armonía Fractal, i que han volgut ensenyar mitjançant una web i un llibre.

Héctor Garrido ha realitzado una obra fotográfica buscando estructuras fractales en las marismas del Parque Nacional de Doñana, obteniendo imágenes de gran belleza, donde se van repitiendo patrones de curvas. Se trata de un trabajo científico del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), y que han querido mostrar mediante una web y un libro.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=y_nJPnQXxQo[/youtube]

Un bonic pla per al diumenge

Sunday, January 18th, 2009

Avui diumenge toca descansar del dia a dia. Hi ha moltes coses a fer, disfrutar de la família, anar a fer esport, esbargir-se, o fer com el fotògraf Art Wolfe, anar a fer broma fotografiant foques a les illes de Geòrgia del Sud, prop de l’Antàrtida! A preparar-se pel dilluns, demà un altre article!

Hoy domingo toca descansar del día a día. Hay muchas cosas para hacer, disfrutar de la família, ir a hacer deporte, salir a pasear, o hacer como el fotógrafo Art Wolfe, ir a bromear fotografiando focas en las islas de Georgia del Sur, cerca de la Antártida! A prepararse para el lunes, mañana otro artículo!

La imatge més distribuïda del món.

Saturday, January 17th, 2009

La imatge més distribuïda del món no ha guanyat cap premi Pulitzer, ni cap premi World Press Photo. No ha estat publicada al National Geographic, ni a Time Magazine. Aquesta imatge no mostra cap personatge famós, ni cap animal excepcional. No mostra cap situació especial, no mostra cap esdeveniment històric remarcable. Ni tan sols mostra un paisatge reconeixible. Tantmateix, s’han venut més de 400 milions de còpies d’aquesta imatge, i molta més gent l’ha vist.

La imagen más distribuída dle mundo no ha ganado ningún premio Pulitzer, ni ningún premio Wold Press Photo. No ha sido publicada en el National Geographic, ni en Time Magazine. Ésta imagen no muestra ningún personaje famoso, ni ningún animal excepcional. No muestra ninguna situación especial, no muestra ningún acontecimiento histórico remarcable. Tampoco muestra un paisaje reconocible. Sin embargo se han vendido más de 400 millones de copias de ésta imagen, y mucha más gente la ha visto.

Aquesta imatge va ser presa pel fotògraf americà Charles O’Rear, al costat de l’autopista 12/121, a Sonoma, en plena zona vitivinícola de Califòrnia. Va ser comprada pel banc d’imatges Corbis, i va ser venuda a una companyia que la va fer servir per a engegar una campanya publicitària de 200 milions de dòlars.

Ésta imagen fue tomada por el fotógrafo americano Charles O’Rear, al lado de la autopista 12/121, en Sonoma, en plena zona vitivinícola de California. Fue comprada por el banco de imágenes Corbis, y fue vendida a una compañía que la usó para arrancar una campaña publicitaria de 200 millones de dólares.

"Bliss", Charles O'Rear

"Bliss", Charles O'Rear

Aquesta imatge s’anomena “Bliss”, i va ser escollida per Microsoft com a fons de pantalla per defecte del seu sistema operatiu Windows XP, a més d’aparèixer en la campanya publicitària gegantina per a llançar aquest producte. O’Rear, fotògraf professional, estava fotografiant la zona vinícola de Napa Valley, California, quan va prendre aquesta imatge, tot i que en el turó que apareix no hi havien plantades vinyes en el moment de prendre la fotografia.

Ésta imagen se llama “Bliss”, y fue escogida por Microsoft como fondo de pantalla por defecto de su sistema operativo Windows XP, además de aparecer en la campaña publicitaria gigantesca para lanzar este producto. O’Rear, fotógrafo profesional, estaba fotografiando la zona vinícola de Napa Valley, California, cuando tomó ésta imagen, aunque en la colina que aparece no habían plantado viñedos en el momento de tomar la fotografía.

Com a curiositat, la col·laboració d’artistes Goldin+Senneby va tornar al 2006 a la zona on va ser presa la foto, i van prendre una imatge des del mateix lloc, anomenant-la , molt apropiadament “AfterMicrosoft”. Podem destacar que ja s’havien plantat les vinyes! 

Como curiosidad, la colabiración de artistas Goldin+Senneby volvió en 2006 a la zona donde fue tomada la foto, y tomaron una imagen desde el mismo sitio, llamándola “AfterMicrosoft”. Podemos destacar que ya se habían plantado los viñedos!

"AfterMicrosoft" - Goldin+Senneby

"AfterMicrosoft", Goldin+Senneby

De camí al Pedraforca…

Friday, January 16th, 2009
Cap al Coll de Verdet / Hacia el Coll de Verdet

Cap al Coll de Verdet / Hacia el Coll de Verdet

Els bojos obren els camins que més tard recorren els savis.

Los locos abren los caminos que más tarde recorren los sabios.

Carlo Dossi

Els Encantats

Thursday, January 15th, 2009

 

Els encantats

Els Encantats

La llegenda diu que aquestes dretes agulles eren de primer només dos caçadors que havien fugit de missa per ser els primers a batre l’isard i que van ésser maleïts i varen quedar petrificats per sempre.

La leyenda dice que éstas empinadas agujas eran primero sólo dos cazadores que habían huído de misa para ser los primeros en batir el rebeco y que fueron malditos y quedaron petrificados para siempre. 

Vall d’Ordesa.

Wednesday, January 14th, 2009

 

Arc de Sant Martí a Ordesa / Arco iris en Ordesa

Arc de Sant Martí a Ordesa / Arco iris en Ordesa

Aquesta imatge va ser presa baixant des de la capçalera de la Vall d’Ordesa. Feia un vent impressionant, que realment feia que avançar fos bastant penós. Aquest vent, a més, arrancava neu i gel de la falda del Monte Perdido, quasi bé dos mil metres més amunt, i els transportava vall avall, colpejant-nos la cara. Tantmateix, aquest gel suspès en l’aire va crear aquest bonic arc de Sant Martí just a l’entrada de la Vall de Cotatuero. Sembla que el vent va valer la pena.

Ésta imagen fue tomada bajando desde la cabecera del Valle de Ordesa. Hacía un viento impresionante, que realmente hacía penoso el avance. Éste viento, además, arrancaba nieve y hielo de la falda del Monte Perdido, casi dos mil metros más arriba, y los transportaba valle abajo, golpeándonos la cara. Sin embargo, aquel hielo suspendido en el aire creó ése bonito arco iris justo en la entrada del Valle de Cotatuero. Parece que el viento valió la pena.

Adéu a Polaroid

Tuesday, January 13th, 2009

Torno a començar un post amb banda sonora, aquesta vegada “Polaroid”, de Fito Páez, de què anirà el post?
Vuelvo a empezar un post con banda sonora, esta vez “Polaroid”, de Fito Páez, de qué irà el post? 


 

L’empresa americana Polaroid ha decidit que aquest 2009 deixarà de fabricar pel·lícula instantània per a les seves càmeres. Això significa l’adéu a un invent que ha marcat època des dels petits grups familiars fins a artistes consagrats com Andy Warhol. Aprofitem per fer una mica d’història…
La empresa americana Polaroid, ha decidido que este 2009 dejará de fabricar película instantánea para sus cámaras. Eso significa el adiós a un invento que ha marcado época desde pequeños grupos familiares hasta artistas consagrados como Andy Warhol. Aprovechemos para hacer un poco de historia…

Polaroid SX-70

 L’any 1.944, Edwin Land estava de vacances, quan la seva filla es va queixar que sempre havia d’esperar molts dies per veure les fotos de vacances. Llavors, Land es va preguntar “per què no fer-hi alguna cosa?” i es va posar a treballar per a inventar el primer sistema de fotografia instantània, tot el procés de revelat integrat en un paper. Als anys 70, va arribar l’aparell que generalitzaria el nou format, la càmera SX-70, un dels noms mítics en la fotografia contemporània. La revista Life li va dedicar una portada l’any 1972, era una càmera divertida, fàcil d’usar, apta per a tothom. Tantmateix, també va tenir les seves aplicacions serioses. Andy Warhol la va descobrir, i la va convertir en una icona de la cultura pop. Disparava fins a 60 polaroids de les models de les que realitzava els seus retrats. Després en triava algunes, les modificava i manipulava i així obtenia els seus famosos quadres.  

El año 1.944, Edwin Land estaba de vacaciones, cuando su hija se quejó que siempre tenía que esperar muchos días para ver las fotos de vacaciones. Entonces, Land se preguntó “por qué no hacer algo?” y entonces se puso a trabajar para inventar el primer sistema de fotografía instantánea, todo el proceso de revelado integrado en un papel. En los años 70, llegó el aparato que generalizaría el nuevo formato, la cámara SX-70, uno de los nombres míticos en la fotografia contemporánea. La revista Life le dedicó una portada el año 1972, era una cámara divertida, fácil de usar, apta para todo el mundo. sin embargo, también tuvo sus aplicaciones serias. Andy Warhol la descubrió, y la convirtió en un icono de la cultura pop. Disparaba hasta 60 polaroids de las modelos de las que realizaba sus retratos. Después elegía algunas, las modificaba y manipulaba, y así obtenía sus famosos cuadros.

Tantmateix, la tecnologia evoluciona, i com moltes altes empreses, no ha pogut resistir l’empenta gegant de la fotografia digital, perdent  posicions al mercat fins arribar a la bancarrota el 2001. L’any 2007 deixava de fabricar la última de les seves càmeres, i al 2008 arribava la notícia de que tancava les seves fàbriques de pel·lícula instantània. Han aparegut multitud de grups defensant la continuitat del format, com per exemple www.savepolaroid.com. Com a mesura d’esperança, l’empresa ha obert la porta a cedir la patent lliurement. Un altre capítol de la història de la fotografia, i per tant, de la història reflexada en paper, es tanca. 

Sin embargo, la tecnología evoluciona, y como muchas otras empresas, no ha podido resistir la presión gigante de la fotografía digital, perdiendo posiciones en el mercado hasta llegar a la bancarrota el 2001. El año 2007 dejaba de fabricar la última de sus cámaras, y el 2008 traía la notícia que cerraba sus fábricas de película instantánea. Han aparecido multitud de grupos defendiendo la continuidad del formato, como por ejemplo www.savepolaroid.com.  Como medida de esperanza, la empresa ha abierto la puerta a ceder la patente libremente. Otro capítulo de la historia de la fotografía, y por tanto, de la historia reflejada en papel, se cierra.

Fonts: Wikipedia , El País

Lleugerament desenfocades

Monday, January 12th, 2009

Per començar, un fragment de la banda sonora de la pel·lícula “Salvar al soldat Ryan”, basada en l’episodi de la història que relatarem, i us pot acompanyar en la lectura.
Para empezar, un fragmento de la banda sonora de la película “Salvar al soldado Ryan”, basado en el episodio de la historia que relataremos, y os puede acompañar en la lectura


El 6 de juny de 1.944 es va produïr el que va ser el moment més important de la 2a Guerra Mundial, el desembarcament aliat a les platges de Normandia. Barrejat entre els milers de soldats hi havia el fotògraf hongarès Robert Capa, possiblement el corresponsal de guerra més famós de tots els temps.

Fent cas a la seva famosa frase “si la foto no és suficientment bona és que no estàs prou a la vora”, Capa va embarcar amb la Companyia E “easy” des del USS Samuel Chase, per participar en la primera onada al desembarcament aliat, sense esperar a la relativa seguretat de les següents onades.

 

El 6 de junio de 1.944 se produjo el que fue el momento más importante de la 2a Guerra Mundia, el desembarco aliado en las playas de Normandía. Mezclado entre los miles de soldados había el fotógrafo húngaro Robert Capa, posiblemente el corresponsal de guerra más famoso de todos los tiempos.
Haciendo caso a su famosa frase “si la foto no es suficientemente buena es que no estás suficientemente cerca”, Capa embarcó con la Compañía E “easy” desde el USS Samuel Chase, para participar en la primera oleada en el desembarco aliado, sin esperar a la relativa seguridad de las siguientes oleadas.

Capa es va llançar a la platja anomenada “Omaha”, testimoni de la batalla més sagnant d’aquell dia, ja que la resistència alemanya va ser molt superior a l’esperada, sent l’únic fotoperiodista en ser testimoni dels primers moments de la batalla, sota el foc nazi. Carregant les seves dues càmeres Contax equipades amb objectius de 50mm, va documentar el desembarcament, aconseguint fotografies d’un valor històric incalculable. Capa va disparar un total de quatre rodets, que va enviar a la revista Life. Els editors d’aquesta revista van pressionar durament l’ajudant de laboratori Dennis Banks, ja que el material fotogràfic arribava amb més d’un dia de retard i les de Capa eren les úniques que mostraven el desembarcament des del primer moment. En el procés de revelat, Banks va assecar la pel·lícula a una temperatura massa alta, fonent l’emulsió i espatllant els negatius, i només se’n van poder salvar onze, anomenades des de llavors les onze magnífiques, de les quals Life en va publicar deu (un tros de la película és la que ilustra el post).

Capa se lanzó en la playa llamada “Omaha”, testigo de la batalla más sangrante de aquel día, ya que la resistencia alemana fue muy superior a la esperada, siendo el único fotoperiodista en ser testigo de los primeros momentos de la batalla, bajo el fuego nazi. Cargando sus dos cámaras Contax equipadas con objetivos de 50mm, documentó el desembarco consiguiendo fotografías de un valor histórico incalculable. Capa disparó un total de cuatro carretes, que envió a  la revista Life. Los editores de esta revista presionaron duramente el ayudante de laboratorio Dennis Banks, ya que el material fotográfico llegaba con más de un día de retraso, y las de Capa rean las únicas que mostraban el desembarco desde el primer momento. En el proceso de revelado, Banks secó la película a una temperatura demasiado alta, derritiendo la emulsión i estropeando los negativos, y sólo se pudieron salvar once, llamadas desde entonces las once magníficas, de las cuales Life publicó diez (un trozo de la película es la que ilustra el post).

Per justificar el desastre, la revista Life va comentar que les fotos estaven “lleugerament desenfocades” pel nerviosisme del fotògraf, fent que li tremolessin les mans. Robert Capa va negar sempre aquest punt, i fins i tot va publicar el seu llibre de memòries anomenant-lo “Slighty out of focus” (lleugerament desenfocades, en anglès), explicant la història d’aquestes imatges. Cal dir que Capa era un veterà de varis conflictes, i va ser l’autor de les fotografies més famoses de la Guerra Civil espanyola, estant a primera línia de foc durant molts mesos.

Para justificar el desastre, la revista Life comentó que las fotos estaban “ligeramente desenfocadas” por el nerviosismo del fotógrafo, haciendo que le temblasen las manos. Robert Capa negó siempre este punto, y hasta publicó su libro de memorias llamándolo “Slighty out of focus” (ligeramente desenfocadas, en inglés), explicando la historia de éstas imágenes. Cabe decir que Capa era un veterano de varios conflictos, y fue el autor de las fotografías más famosas de la Guerra Civil española, estando en primera línia de fuego durante muchos meses.

Després de la 2a Guerra Mundial, Capa va prometre no tornar a cobrir cap conflicte desde la primera línia de foc. Tantmateix, va incomplir la seva promesa quan va viatjar fins als camps d’Indoxina per cobrir la guerra que mantenien França i Vietnam. El 25 de maig de 1.954, Capa acompanyava a un regiment francès avançant en el front, quan es els va avançar per fer una foto de la seva progressió, i va trepitjar una mina. L’explosió el va malferir, i finalment va arribar ja mort a l’hospital de campanya, això sí, sense deixar anar la seva càmera en cap moment. Havia mort el que està considerat el millor fotògraf de guerra de tots els temps, i un home que ha creat algunes de les imatges més conegudes de la història del fotoperiodisme.

Después de la 2a Guerra Mundial, Capa prometió no volver a cubrir ningún conflicto desde la primera fila de fuego. Sin embargo, incumplió su promesa cuando viajó hasta los campos de Indochina para cubrir la guerra que mantenían Francia y Vietnam. El 25 de mayo de 1.954, Capa acompañaba a un regimiento francés avanzando en el frente, cuando se adelantó para hacer una foto de su progresión, y pisó una mina. La explosión lo dejó malherido, y finalmente llegó ya muerto al hospital de campaña, eso sí, sin soltar su cámara en ningún momento. Había muerto el que está considerado el mejor fotógrafo de guerra de todos los tiempos, y un hombre que ha creado algunas de las imágenes más conocidas de la historia del fotoperiodismo.